En la intensa dècada dels anys 1930 Ludwik Fleck s’apresta a publicar el resultat de les seues investigacions sobre el coneiximent científic.
En un moment en què l’empirisme lògic dominant en la ciència del moment es veia superat per les crítiques de Popper, Fleck avança més enllà i arriba a posar en tela de juí el propi concepte de fet científic. A partir de les seues observacions sobre la manera en què la comunitat mèdica havia perfilat la categoria nosològica de sífilis, i en especial sobre els processos i interpretacions que requeria la reacció de Wasserman, essencial llavors per al diagnòstic de la infecció, Fleck afirma que la ciència no és completament objectiva, ni tan sols un constructe formal amb existència pròpia en la realitat, sinó el resultat de l’activitat de les comunitats d’investigadors.
En el seu llibre La gènesi i el desenrotllament d’un fet científic. Introducció a la teoria de l’estil de pensament i del col·lectiu de pensament (Entstehung und Entwicklung einer wissenschaftlichen Tatsache. Einführung in die Lehre vom Denkstil und Denkkollektiv, 1935) introduïx els conceptes “estil de pensament” i “col·lectiu de pensament”, on el col·lectiu seria el subjecte que crea el coneixement científic i l’estil el marc conceptual en què s’inserix, l’explica i el fa possible.
Estos conceptes tan interessants a penes tingueren influència en el seu moment. Les idees d’un metge polonés d’ascendència jueua tenien molt poc d’interés per a la ciència alemanya del moment, impregnada com estava per la ideologia nazi, racista i antisemita. Heus ací un aspecte interessant a ressaltar. Les idees i propostes teòriques poden ser encertades o no, però la seua recepció depén de qui les diga i dels prejuïns -idees preconcebudes al remat- dels qui les reben. Així, tendim a donar més validesa a les idees o conceptes que ens venen de les fonts d’autoritat -com ara un professor, un llibre, la premsa inclús- que aquelles que ens venen d’altres fonts, o a les que ens venen del mateix entorn ideològic a què pertanyem. En el primer cas, normalment és una actitud encertada, però no sempre, i en el segon és un biaix que, dut a l’extrem, ens fa perdre la capacitat crítica i ens du a defendre els nostres -el grup- encara que internament pensem que no tenen (tota) la raó. Però tornant al cas que ens ocupa, podem dir que l’obra de Fleck passà desapercebuda durant anys per haver aparegut en un mitjà hostil i podria haver quedat soterrada en l’oblit de no ser perquè Thomas Kuhn la cità com a fonament de la seua obra L’estructura de les revolucions científiques (Die Struktur wissenschaftlicher Revolutionen, 1969), on desenrotlla les idees de Fleck i les convertix en el model de paradigmes científics que ens resulten tan familiars actualment.
