La vespra de la megamanifestació prevista a París en rebuig pel criminal atemptat que ha colpejat amb fúria injustificable la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo, poc puc afegir ja que no haja escrit abans algú més destre que jo. Però no està de més deixar constància escrita de la meua repulsa contra esta bogeria i solidaritzar-me en la distància amb els milers de ciutadans francesos, europeus o de qualsevol part del món que en unes hores recorreran la capital gala amb motiu d’estos crims.
Els terroristes han volgut atacar un símbol de la llibertat d’expressió, que resulta bàsica en una societat democràtica, i atacar de pas la convivència entre persones de diferents orígens religiosos i culturals. L’extensió de l’atac inicial a un supermercat kosher anava dirigit expressament a la minoria jueua per a recordar que és el dret a ser diferent el que esta gentola no pot suportar. Els periodistes i dibuixants de Charlie Hebdo que han sobreviscut ja han deixat clar que pensen seguir avant, en una mostra de coratge digna de tot elogi, i la reacció de les autoritats franceses està sent ferma però mesurada, sense caure en una reacció desproporcionada com la que passà en els Estats Units després de l’11S i que, a la llarga, hauria potenciat els efectes buscats pels assassins.
Perquè, com ja he dit, una de les intencions dels terroristes ha sigut deteriorar la convivència tractant de convertir tots els musulmans en sospitosos i en homicides potencials, i associar en la ment del ciutadà comú el gihadisme amb la immigració. No hauríem de caure en eixa fal·làcia simplificadora, que té tant de predicament en alguns moviments populistes.
No podem oblidar que la major part de les víctimes d’este fonamentalisme islàmic són precisament musulmanes i les desfetes ocorren en països no europeus. Tal vegada tenim més consciència de les atrocitats de l’Estat Islàmic, que actua en territori de Síria i Iraq, per les salvatgades que perpetra per a imposar la xara a la població local i la brutal persecució de les minories, cristianes o no. Però també el moviment nigerià Boco Haram està fent de les seues. Quasi al mateix temps que es produïen els atemptats de París uns malparits usaven una xiqueta de 10 anys per a portar una bomba que ha esclatat en mitat d’un mercat, provocant una massacre, en una de les setmanes més mortíferes que se li recorden. La seua perversió no té límits.
Per altra banda, convé destacar que els tres atacants de París eren ciutadans francesos, de segona o tercera generació. No eren jóvens immigrants que han vingut radicalitzats de països nord-africans o de l’Orient Pròxim. Eren jóvens europeus, educats en la cultura laica de la República Francesa però que han acabat anant a Síria o a Iraq a fer la guerra santa i han tornat amb entrenament militar disposats a tot. Alguna cosa va molt mal per a que passe això. Ilya U. Topper, des de Turquia, ens dóna una visió molt interessant sobre les causes d’este fenomen, complex i multifactorial.
El gihadisme i el fonamentalisme ens afecten a tots i són qüestió de tots. És per això que he volgut titular esta entrada fent menció a Ahmed, el policia que fon rematat en terra una vegada malferit. Un francés d’ascendència magrebí que ha mort en acte de servici, defenent amb la seua vida la nostra llibertat, amb independència de les seues creeces religioses i de l’opinió que poguera tindre dels caricaturistes que protegia.
